resum

El nen que venia “agua helada”

La botzina cridava a les orelles de tots els venedors que esperaven aquell so que iniciaria la jornada. Les rodes, la majoria foradades, s'arrossegaven pel terra en un pas lent i insegur. La música de Radio Pachanguera envaïa el carrer, barrejant-se amb olors, veus i plors. Vintenes de cares, es divagaven per les diminutes i fosques finestretes, vintenes de secrets, injustícies, noms. Per fi, es va sentir el fre sord del bus que s'havia aturat davant la mirada atenta de tots aquells que hi començarien un nou viatge. El color groc de l'autobús destacava per sobre de tota la gamma de tons que formaven aquell quadre pintoresc. De fons s'escoltava la veu del conductor, ronca de tan fumar: Chichigalpa, Chinandega! Chichigalpa, Chinandega!

De sobte es va omplir de venedors, mares amb els seus fills, homes i dones carregats de fruita i d'un gos que seguia al seu amo intentant aguantar-se amb la poca pell que li quedava. Observava assegut a terra l'última persona que pujava. Als ulls de l'animal era una silueta diminuta. Un nen d'uns sis anys, carregat amb un cistell de canya, més gran que ell, ple de bossetes d'aigua. A cada una hi posava "agua helada purificada". Caminava descalç entremig del personal del bus, suplicant que li compressin una bossa. Vestia una samarreta estripada que li queia per l'espatlla esquerra; em vaig preguntar si era d'algun cop o simplement del pas dels anys. Sense que servís de precedent per a la resta del públic vaig comprar-li una bossa. Va somriure per primer cop ensenyant les dents blanques que contrastaven amb el color de la pell de la cara. Una pell cremada pel sol, desgastada de tan treballar i tacada de la pols del carrer. Amb aquella rialla se li va dibuixar un nou rostre, de pell innocent i dolça, pròpia d'un nen; un taló de fons, amagat, que acabaria desapareixent amb el pas del temps. Em va donar la bossa d'aigua i va continuar dient: ¡ agua helada ! ¡ agua helada ! El fre sord del bus va trencar la seva cançó. L'automòbil es va buidar i tornar a omplir de gent, amb una activitat frenètica i sorprenent. El conductor cridava l'atenció de la gent proclamant: Chinandega, Corinto! Chinandega, Corinto! Un cop el bus va estar ple de noves cares, va seguir el seu camí; en aquest trajecte la cançó del nen quedava ofegada entre els diàlegs dels passatgers i la música de la ràdio que demanava l'atenció de la gent. Observava el seu voltant, amb una mirada profunda que plorava al sentir-se sola; els seus ulls es clavaven a cada una de les persones que l'observaven, mentre seguia cantant la seva cançó: ¡ agua helada! ¡ agua helada!. Però ara en un to dolç i suau com qui resa cansat d'esperar, sense demanar una resposta a canvi.

De cop el bus va frenar, havíem arribat a Corinto. Però la cançó seguia, mentre ell observava amb impotència que ningú escoltava la seva melodia. Primer va baixar una dona, carregada amb un nadó a l'esquena i tres sacs de plàtans a les mans; baixava els esglaons del bus poc a poc amb por a perdre l'únic futur que tenia: els tres sacs. Ara baixava un home intentant superar aquella petita gimcana de gent, escales i paquets; carregava quatre fustes a l'esquena nua i plena de rascades; potser eren la marca del seu treball. Seguidament, dues germanes agafades de la mà anaven a l'escola; la petita baixava els esglaons d'un en un, amb un pas curt però segur i atrapava ben fort la mà de la seva germana entre la seva, enganxosa de les gominoles que estava menjant. La pel.lícula continuava; la gent baixava del bus davant la mirada absent del nen de l"agua helada". Em pregunto si ignoraven el seu plor o si realment era invisible pels ulls de tothom menys pels meus. Ara reposava assegut en un seient estripat, on es sentia protegit. Seguia cantant, com si aquella melodia fos la més fantàstica del món, com si aquella tonada hagués estat escrita per Mozart o Vivaldi, orgullós de l'única cosa que podia assegurar que era seva. Ja només quedàvem ell i jo, respirant un aire carregat de totes les olors que durant el dia havien omplert aquell espai. El conductor reposava a fora, menjant el gallopinto que la seva dona que potser també podríem anomenar criada, li havia preparat.

De sobte el nen va callar. El silenci va envair cada un dels seients, cada una de les parets plenes d'enganxines i fotografies, cada un dels nostres cossos. Ja no s'escoltava música, ja no cridaven les veus, ja no hi havia somriures capaços de robar el cor a qui és incapaç de riure.... tot s'havia acabat. Per necessitat o curiositat em vaig acostar a aquella personeta. Va aixecar la mirada, repassant-me de dalt a baix:¿cómo te llamas? No em va respondre. Seguia amb la mirada fixa en la meva vestimenta i el meu aspecte:¿Cuál es tu nombre?
- ¡ Agua helada! ¡Agua helada!
Potser no em va entendre, potser feia temps que ningú li dirigia la paraula, potser simplement no s'enrecordava del seu nom..

Ja ha arribat el final del viatge, em sap greu tornar cap a casa, però sé que he aprofitat el temps al màxim i que no només he vist el selvàtic paisatge tropical sinó que m'he barrejat amb la gent d'allà, he conegut les seves tradicions, costums, menjars, la vida que fan...

No m'imaginava que un viatge em pugués fer créixer, suposo que ho has de viure per saber-ho, i és que un cop veus aquells nens que són feliços amb carinyo, no els hi cal gameboys ni res per l'estil, simplement el fet de tenir una família que els estimi ja són feliços, aleshores et venien unes ganes boges d'abraçar-los, jugar amb ells, de veure'ls riure feliçment i per això, m'he adonat del que tinc: una família que està amb mi i sobretot està unida, uns estudis, tot el material que necessito, cinc plats al dia i moltes coses més que no em calen i que en veure aquella gent em feia ràbia a mi mateixa per encapritxar-me de petites coses, fer una muntanya de problemes insignificants o no valorar prou el que tinc, només pel fet de reconèixer-ho ja sóc una mica més gran.

Estic molt agraïda a tothom, perquè m'he pogut adaptar molt bé, gràcies a aquella hospitalitat i carinyo que donen, no només els nicas sinó els badanicas també! He menjat el que he pogut fins i tot sopa de garrobo i ous de tortuga! m'ho he passat molt bé amb el riure enganxós de l'Ester en les situacions més divertides, els hotdogs d'en Joan, els acudits d'en Ferran, les sortides d'en Joaquín...però especialment li dec unes bones gràcies a l'Ester, en Benjamí i la Clara que em van proposar fer el viatge.

Un altre cop enlairada, deixant enrere els professors i amics de Chichigalpa, en el vidre de l'aeroport, alguns amb llàgrimes als ulls, amb l'esperança de tornar-nos a veure i abraçar-nos de nou, movent la mà energèticament esperant que es pugui repetir però amb sentit invers, no d'un gest de despedida sinó d'un de benvinguda! I deixo la "tierra de lagos y volcanes" una terra que sempre estarà present dintre meu. AMICS X SEMPRE

Somriu. La innocència que li dóna la seva curta edat l'esperança a poder tornar enrere. Encara té el record borrós d'aquells matins en que anava a classe, un record proper o potser llunyà, ho ignora. Cada nit somia, encara despert, que l'endemà podrà omplir aquella motxilla atrotinada que no sap on va deixar i entrar ben puntual a aquella escola de la qual no recorda cap cara. Quan la mare el lleva però, la seva ganyota adverteix que avui també l'haurà d'acompanyar. No es mostra sorprès, tan sols una mica decebut.
Al migdia, la calor del mercat se li fa insuportable. Porta cinc hores pregonant amb veu de misèria i prefereix no pensar en les que encara li queden. Mecànicament, obre la boca i elogia la vermellor dels imperfectes bocins de síndria.
Ara és una dona qui n'hi compra dos talls. Dos miserables talls que l'acosten una mica més al seu dinar.
La clienta contempla les dents blanques del nen a l'eixamplar el somrís. De la resta se'n desentén. Ignora uns peus gastats per les llambordes i la terra que s'alternen carrer a carrer. De la mateixa manera, també ignora al front, les perles de suor. Quan la dona fa mitja volta, ja s'han convertit en una cortina humida que li regalima cap a les celles. Cada cop que aquestes es neguen, una onada se li precipita cap a les parpelles, s'atura un instant, i després, li inunda els ulls irritant-los sense pietat.
Mig marejat es pren la llibertat de descansar un moment tot amagant-se de la seva mare. És llavors, amb el sol cremant-li la cara humida, que recorda les estones de "recreo" en que després d'una correguda darrere els seus companys, jeia sota el primer arbre que trobava per recuperar l'alè. La impressió d'estar vivint aquell mateix moment li transmet sensacions agradables que tot i el sol esponerós, li posen la pell de gallina: Els crits d'altres nens, la porta d'entrada sempre amb el vigilant i fins i tot, la fesomia d'algun amic perdut.
Si us hi fixeu bé, sota els seus ulls, entre regalims de suor, encara podreu veure una gota més brillant que les altres.

Ferran Ibañez Guevara (18 anys)

Mail escrit per una de les joves que farà el viatge i que ja hi havia estat, dirigit a la resta del grup.

Us envio fotos de cada lloc que visitarem de nicaragua perquè us en feu una idea...Estarem 10 dies a Chichigalpa. En aquests 10 dies visitarem el lago de Nicaragua (on hi ha taurons d'aigua salada),el mercat de Chinandega(ciutat prop de Chichigalpa, on hi ha el "bisnes" (tal com en diuen ells en el seu anglès anicareguat); a Chichigalpa, que és el poble on ens estarem, hi veurem el mercat, l'ajuntament, la biblioteca, conreus,..etc.

També visitarem Managua (capital de Nicaragua, on la pobresa és encara més marcada) i la Licorera (de rom), és la
fàbrica del rom (Flor de Canya; que el fan ells però ells no en beuen ni una gota...). a més a més veure-ho Sta. Catarina i el seu volcà,Masaya on hi pujarem i si tenim sort podrem veure la lava (sinó veureu el forat del volcà d'on surt un fum que a mi em fa por..juuj...); després hi ha El Casitas, on veureu la esllavissada fins a la plana (tot allò eren cases...);

Matagalpa,on hi veurem cafetars. A Matagalpa hi ha La Selva Negra (també en teniu una foto), com diu el nom és la selva...¬¬0.Tot això ho farem entre els 10 dies que estiguem a Chichigalpa ( a l'escola),a més a més anirem al lago de Managua ( hi ha taurons d'aigua dolça) i
a la Laguna de Apoio( una llacuna envoltada d'un volcà i boscos).

Els següents 10 dies anirem de ruta per Nicaragua;començarem per Granada (de Nicaragua eh), és una ciutat colonial i per tan no té res de selva; hi ha "Las isletas", que són restes d'una erupció volcànica del Mombacho (un volcà de Nicaragua), estan envoltades d'aigua i s'hi fa un passeig amb una barqueta.Llavors anirem a San Carlos on visitarem tot el que és "Selva": el río San Juan, Solentiname (on hi ha pintures primitivistes precioses), El castillo (castell en runes) i El Parc Natural d Guatusos...

De río San Juan anirem a San Juan del Sur, un poble pescador, amb platja i casetes,on veurem el desove de les tortugues (que pareixen vaja...). D'aquí anirem a Ometepe, que és selva, on hi veurem dos volcans : Concepción i Maderas. Després anirem cap a Managua i l'endemà ens vindran a acomiadar la gent d Chichigalpa a l'aeroport, perquè ja marxarem cap a Badalona, Catalunya.