clara

El nen que venia “agua helada”

La botzina cridava a les orelles de tots els venedors que esperaven aquell so que iniciaria la jornada. Les rodes, la majoria foradades, s'arrossegaven pel terra en un pas lent i insegur. La música de Radio Pachanguera envaïa el carrer, barrejant-se amb olors, veus i plors. Vintenes de cares, es divagaven per les diminutes i fosques finestretes, vintenes de secrets, injustícies, noms. Per fi, es va sentir el fre sord del bus que s'havia aturat davant la mirada atenta de tots aquells que hi començarien un nou viatge. El color groc de l'autobús destacava per sobre de tota la gamma de tons que formaven aquell quadre pintoresc. De fons s'escoltava la veu del conductor, ronca de tan fumar: Chichigalpa, Chinandega! Chichigalpa, Chinandega!

De sobte es va omplir de venedors, mares amb els seus fills, homes i dones carregats de fruita i d'un gos que seguia al seu amo intentant aguantar-se amb la poca pell que li quedava. Observava assegut a terra l'última persona que pujava. Als ulls de l'animal era una silueta diminuta. Un nen d'uns sis anys, carregat amb un cistell de canya, més gran que ell, ple de bossetes d'aigua. A cada una hi posava "agua helada purificada". Caminava descalç entremig del personal del bus, suplicant que li compressin una bossa. Vestia una samarreta estripada que li queia per l'espatlla esquerra; em vaig preguntar si era d'algun cop o simplement del pas dels anys. Sense que servís de precedent per a la resta del públic vaig comprar-li una bossa. Va somriure per primer cop ensenyant les dents blanques que contrastaven amb el color de la pell de la cara. Una pell cremada pel sol, desgastada de tan treballar i tacada de la pols del carrer. Amb aquella rialla se li va dibuixar un nou rostre, de pell innocent i dolça, pròpia d'un nen; un taló de fons, amagat, que acabaria desapareixent amb el pas del temps. Em va donar la bossa d'aigua i va continuar dient: ¡ agua helada ! ¡ agua helada ! El fre sord del bus va trencar la seva cançó. L'automòbil es va buidar i tornar a omplir de gent, amb una activitat frenètica i sorprenent. El conductor cridava l'atenció de la gent proclamant: Chinandega, Corinto! Chinandega, Corinto! Un cop el bus va estar ple de noves cares, va seguir el seu camí; en aquest trajecte la cançó del nen quedava ofegada entre els diàlegs dels passatgers i la música de la ràdio que demanava l'atenció de la gent. Observava el seu voltant, amb una mirada profunda que plorava al sentir-se sola; els seus ulls es clavaven a cada una de les persones que l'observaven, mentre seguia cantant la seva cançó: ¡ agua helada! ¡ agua helada!. Però ara en un to dolç i suau com qui resa cansat d'esperar, sense demanar una resposta a canvi.

De cop el bus va frenar, havíem arribat a Corinto. Però la cançó seguia, mentre ell observava amb impotència que ningú escoltava la seva melodia. Primer va baixar una dona, carregada amb un nadó a l'esquena i tres sacs de plàtans a les mans; baixava els esglaons del bus poc a poc amb por a perdre l'únic futur que tenia: els tres sacs. Ara baixava un home intentant superar aquella petita gimcana de gent, escales i paquets; carregava quatre fustes a l'esquena nua i plena de rascades; potser eren la marca del seu treball. Seguidament, dues germanes agafades de la mà anaven a l'escola; la petita baixava els esglaons d'un en un, amb un pas curt però segur i atrapava ben fort la mà de la seva germana entre la seva, enganxosa de les gominoles que estava menjant. La pel.lícula continuava; la gent baixava del bus davant la mirada absent del nen de l"agua helada". Em pregunto si ignoraven el seu plor o si realment era invisible pels ulls de tothom menys pels meus. Ara reposava assegut en un seient estripat, on es sentia protegit. Seguia cantant, com si aquella melodia fos la més fantàstica del món, com si aquella tonada hagués estat escrita per Mozart o Vivaldi, orgullós de l'única cosa que podia assegurar que era seva. Ja només quedàvem ell i jo, respirant un aire carregat de totes les olors que durant el dia havien omplert aquell espai. El conductor reposava a fora, menjant el gallopinto que la seva dona que potser també podríem anomenar criada, li havia preparat.

De sobte el nen va callar. El silenci va envair cada un dels seients, cada una de les parets plenes d'enganxines i fotografies, cada un dels nostres cossos. Ja no s'escoltava música, ja no cridaven les veus, ja no hi havia somriures capaços de robar el cor a qui és incapaç de riure.... tot s'havia acabat. Per necessitat o curiositat em vaig acostar a aquella personeta. Va aixecar la mirada, repassant-me de dalt a baix:¿cómo te llamas? No em va respondre. Seguia amb la mirada fixa en la meva vestimenta i el meu aspecte:¿Cuál es tu nombre?
- ¡ Agua helada! ¡Agua helada!
Potser no em va entendre, potser feia temps que ningú li dirigia la paraula, potser simplement no s'enrecordava del seu nom..

Us envio fotos de cada lloc que visitarem de nicaragua perquè us en feu una idea...Estarem 10 dies a Chichigalpa. En aquests 10 dies visitarem el lago de Nicaragua (on hi ha taurons d'aigua salada),el mercat de Chinandega(ciutat prop de Chichigalpa, on hi ha el "bisnes" (tal com en diuen ells en el seu anglès anicareguat); a Chichigalpa, que és el poble on ens estarem, hi veurem el mercat, l'ajuntament, la biblioteca, conreus,..etc.

Las Isletas

volcán Momotombo

També visitarem Managua (capital de Nicaragua, on la pobresa és encara més marcada) i la Licorera (de rom), és la
fàbrica del rom (Flor de Canya; que el fan ells però ells no en beuen ni una gota...). a més a més veure-ho Sta. Catarina i el seu volcà,Masaya on hi pujarem i si tenim sort podrem veure la lava (sinó veureu el forat del volcà d'on surt un fum que a mi em fa por..juuj...); després hi ha El Casitas, on veureu la esllavissada fins a la plana (tot allò eren cases...);

Matagalpa,on hi veurem cafetars. A Matagalpa hi ha La Selva Negra (també en teniu una foto), com diu el nom és la selva...¬¬0.Tot això ho farem entre els 10 dies que estiguem a Chichigalpa ( a l'escola),a més a més anirem al lago de Managua ( hi ha taurons d'aigua dolça) i
a la Laguna de Apoio( una llacuna envoltada d'un volcà i boscos).

Els següents 10 dies anirem de ruta per Nicaragua;començarem per Granada (de Nicaragua eh), és una ciutat colonial i per tan no té res de selva; hi ha "Las isletas", que són restes d'una erupció volcànica del Mombacho (un volcà de Nicaragua), estan envoltades d'aigua i s'hi fa un passeig amb una barqueta.Llavors anirem a San Carlos on visitarem tot el que és "Selva": el río San Juan, Solentiname (on hi ha pintures primitivistes precioses), El castillo (castell en runes) i El Parc Natural d Guatusos...

De río San Juan anirem a San Juan del Sur, un poble pescador, amb platja i casetes,on veurem el desove de les tortugues (que pareixen vaja...). D'aquí anirem a Ometepe, que és selva, on hi veurem dos volcans : Concepción i Maderas. Després anirem cap a Managua i l'endemà ens vindran a acomiadar la gent d Chichigalpa a l'aeroport, perquè ja marxarem cap a Badalona, Catalunya.